DIVENDRES, 17 de juliol de 2009, km 5400
Després de carregar la caravana, suant una mica, tot s’ha de dir, hem sortit de La Selva a les 14:45h amb un sol enlluernador que les previsions diuen no ens acompanyarà gaire més...
Sortint de Barcelona, direcció Girona, ens veiem immersos en un gran embús, sembla que ocasionat per un accident del quan trobem algun rastre a l’asfalt. Degut a aquest entrebanc es retarda molt la nostra marxa, però no ens deixem portar pels nervis. No sabem si ens serà possible arribar avui a Lyon com teníem previst.
Les previsions eren certes i el temps va canviant a mesura que ens anem acostant a Girona. Arribant a La Jonquera un fort vent ens dificulta la conducció però tampoc perdem la serenitat. Ens aturem a avituallar tant la caravana com els que hi van a dintre (un coc boníssim per cert). Hi ha moments que sembla que ens hem equivocat i som en un bonic creuer pel Mediterrani, posats a imaginar, per les illes gregues, de tant com belluga la caravana.
Després de passar la frontera encara ens acompanya la ventada una bona estona, però de mica en mica es va afeblint i afortunadament es fa més còmoda la conducció. Finalment decidim passar la nit a l’àrea de Pont de L’Isère, a uns 95 km de Lyon.
DISSABTE, 18 de juliol
L’endemà ens llevem d’hora i a les 7 ja som en marxa. Hem de recuperar els kilòmetres que ahir no vam poder fer pel retard sofert amb l’embús a Barcelona i la ventada de més tard.
La zona que rodeja aquests pobles és una gran extensió de vinyes, que recorda un immens mar verd, on es produeix el famós vi alsacià del qual fem un tast al final del recorregut per Colmar. Com encara es d’hora per nosaltres, són quarts de 7, decidim que tindrem temps de visitar Eguisheim. Els comerços ja han tancat les seves portes i això es nota als seus carrers que sorprenentment ja gairebé són buits, sobretot si tenim en compte que la tarda encara és clara i a més ha sortit el sol que tot el dia ens havia donat l’esquena. Marxem doncs a visitar Eguisheim, poble medieval amb un important patrimoni històric, de carrers concèntrics i cases típiques de la zona i guanyador del Grand Prix National du Fleurissement al 1985.
Les nostres expectatives queden aclaparadorament superades amb l’onada de colors que envaeix els carrers de la vila. A més tenim la sort que podem gaudir de la visita quan la majoria dels turistes han marxat.
Donem per acabat el dia i retornem al càmping, per cert molt tranquil, cosa que ens ajuda a descansar. Ens ho mereixíem.
DIUMENGE, 19 de juliol
Sortim del càmping a les 10h i ens dirigim a visitar Kaysersberg, vila datada al 1227, situada a l’entrada de la vall de Weiss i que està majoritàriament dedicada a l’exportació de vi. També fou la ciutat natal del Dr. Albert Schweitzer, metge, teòleg, músic i Premi Noble de la Pau al 1952. Després de deixar la caravana a l’àrea que hi ha situada a l’entrada del poble (2 € el dia i 4€ la nit), fem un tomb pels seus estrets carrers, típicament alsacians, amb cases de façanes de diferents colors i flors en totes les portes, finestres i racons.
Tot seguit ens arribem a Riquewhir, només a sis quilometres de Kaysersberg. La estreta carretera ens endinsa per les extensions de vinyes, que cobreixen de verd tot l’horitzó. Considerat el tercer poble més bonic de França, Riquewhir ens deixa embadalits. Lògicament està dedicat al turisme i com, a més, és diumenge el seu carrer principal està ple a vessar, amb boniques terrassetes per degustar els plats i sobretot els vins de la zona. Comprem una ampolla de vi Pinot Rose, per regar el sopar d’aquesta nit i uns dolços fets de coco, macarons, i merengue, amb algun que altre retret, per endolcir alguna estona del nostre viatge.
Com són prop de les 2 del migdia, decidim dinar al càmping de Strasbourg, anomenat La Montagne Verte, on pensem passar la nit. Aquest càmping, tot i resultar molt còmode per visitar Strasbourg, no ens ha satisfet gaire pel que fa a les seves instal·lacions, necessitades tant de renovació com d’una neteja més exhaustiva.
Després de dinar vam agafar el transport públic, primer un autobús i després el tramvia fins a l’estació Homme de Fer, per arribar al centre històric de la ciutat. El centre està format per un conjunt de carrers per vianants plens de comerços, avui tancats perquè és diumenge, i restaurants. Poc després de començar la nostra passejada, arribem a la plaça de la Catedral, que ja de lluny ens ha sorprès per la seva torre punxeguda, la més alta d’Europa (142 m) amb escales de cargol que hi pugen obertes, com les modernes escales d’incendis, i finament decorades. De fet, tota la façana està ricament guarnida, amb gran nombre d’imatges bíbliques. El seu interior però, de gran amplitud, no resulta tan majestuós com l’exterior.
Arribem fins a un dels canals del riu L’Ill que rodeja el casc antic i ens animem a fer una excursió en vaixell. Un sistema d’àudio ens va explicant el recorregut, molt extens i que ens porta fins als moderns edificis seu de les institucions europees. També tenim l’oportunitat de veure el funcionament de les escluses que permeten salvar els desnivells de l’aigua. L’excursió és molt recomanable, tant pel seu raonable preu (8 €), com per la perspectiva que ens ofereix de la ciutat. Vam acabar de visitar la zona, concretament La Petite France, i al final ens vam regalar amb una cervesa típica de la zona. Alguns van poder tastar una especialitat amb gust de cirera que els va sorprendre gratament.
Acabat el dia, vam tornar al càmping per sopar i descansar merescudament.
DILLUNS, 20 de juliol
La pluja ens desperta avui, però sembla que per quan sortim del càmping, el dia ens dóna una treva i el sol ens acompanya al moment de passar la frontera i entrar a Alemanya.
El dia promet ser un dels més intensos de la ruta. Fem la primera escala a Gengenbach, poble conegut entre d’altres coses, per les vaques pintades que es reparteixen per tota la vila, que posen una nota colorista i simpàtica al recorregut. És una petita ciutat medieval amb les típiques parets entramades a les seves cases. L’entrada al nucli antic es fa a través d’una porta amb una torre molt peculiar, anomenada Oberturm. Al centre de la ciutat hi ha la plaça del mercat, on es troba la Font del Cavaller de Pedra. Per descomptat, tot està envaït per precioses flors.
De camí al següent destí, el paisatge que ens rodeja ens obliga a deixar de banda les nostres entretingudes novel·les (de la saga Millennium) i gaudir dels impressionants boscos, tant espessos que entenem el seu nom: Selva Negra (Schwarzwald). Ens criden també l’atenció les boniques cases amb enormes teulades a quatre aigües que les protegeixen totalment.
No ens costa gaire arribar a Triberg, petita ciutat situada en el pendent d’una vall tancada i que principalment és important per la fabricació artesanal i venda de rellotges de cucut. Visitem algunes botigues que esdevenen veritables exposicions d’aquests rellotges, alguns amb preus exorbitants (més de 2000€), però també altres més modestos i fins i tot imans per la nevera. Abans d’arribar a Triberg, trobem el rellotge de cucut més gran del món, que ocupa tota una casa. Tenim la sort d’arribar pocs minuts abans de les 12h. Davant del rellotge s’han concentrat altres turistes com nosaltres esperant la sortida del cucut. Quan finalment surt, quedem una mica decebuts perquè el cucut és gran però ben sonso.
Continuem gaudint del paisatge i arribem al llac Titisee, que visitem després de dinar a l’àrea situada a la vora de l’estació de tren (2€). Una bonica llegenda diu que el llac deu el seu nom al general romà Titus, qui enamorat de la seva bellesa el va batejar. El llac està situat a 858 m d’alçada i prové d’una antiga glacera i s’han pescat lluços de riu de més de 1,2 m. Fa cent anys només existien un parell de granges al voltant del llac, però actualment està farcit d’hotels,un balneari, botigues de souvenirs i càmpings. A la platja del llac es poden llogar petites embarcacions o bé recórrer el seu voltant per camins ben senyalitzats.
Marxem cap a Freibourg i deixem l’autocaravana a l’àrea de la ciutat (7€ + consum d’electre) després d’algunes dificultats per trobar-la i no per no estigués ben indicada, tot s’ha de reconèixer. Aquesta àrea està ben situada, a prop del centre de la ciutat, a uns 15 minuts caminant, menys si decidim agafar el tramvia que passa a la vora.
Tot el centre de la ciutat està alliberat de trànsit i només hi circulen les bicicletes, incomptables, i el tramvia. Això fa que sigui molt tranquil passejar pels seus carrers. Com edificis d’interès cal anomenar la Catedral, d’estil romànic tardà i gòtic francès. En aquests moments està sent restaurada, per la qual cosa les bastides ens impedeixen gaudir de la seva torre. La plaça de la Catedral és molt gran i a diari animada pel mercat. Crida l’atenció un edifici dedicat a magatzem construït al segle XVI pintat de color vermell i bellament decorat, que sembla més un palau que un magatzem. A l’altra banda de la plaça, trobem un graner del segle XV, més modest i amb un frontó esglaonat. També mereix esment la Porta Suaba, del segle XIII, la Porta de Sant Martin, medieval i la Casa de la Balena, considerada una de les més boniques de la ciutat.
Una particularitat del centre històric de Freibourg són el riuets de carrer (Bächle). Són canals poc fondos per on baixa aigua molt neta què permet jugar als petits o refrescar els peus als grans.
Cansats de donar tombs, seiem a prendre una cerveseta a la plaça de l’ajuntament, un lloc amb molt d’encant. Tornem caminant a l’àrea, a sopar i a dormir. Estem esgotats.
DIMARTS, 21 de juliol
Buidem i omplim dipòsits i aprofitem per fer dissabte al piset. Amb la caravana ben neta, sortim de Freibourg a les 8:42h i Marta (la nostra GPS) ens porta per una carretera amb molts i molts tombs. En sec, sentim un sospitós soroll i observem una dramàtica escena. El nostres ous han sortit de la nevera i s’han precipitat al buit. Els danys personals són importants: 7 víctimes mortals i ferit greu, pel qual no es pot fer res i que acaba igualment a les escombraries. La neteja ha durat poc. Hem d’aturar-nos un moment per arreglar el caos.
Finalment, arribem a les cataractes del Rhin. Aparquem la caravana i emprenem la baixada cap al mirador, però no estem de sort. Estan fent un nou complex, amb restaurant i tendes i tot els serveis típics d’aquest tipus d’atraccions turístiques, i no tenim accés al mirador original. Han habilitat una bastida metàl·lica des de on es pot observar l’espectacle de les aigües en la seva caiguda i com els més agosarats s’acosten en vaixell fins al petit rocall que estratègicament col·locat en mig de la caiguda d’aigua ofereix sens dubte una visió privilegiada de l’espectacle.
Emprenem la ruta i fem cap a Lucerna. Fa un dia sorprenentment esplèndid i calorós per aquestes contrades. Tenim la sort de trobar aparcament a un dels carrers cèntrics i podem iniciar la nostra visita allà mateix. Ben a prop tenim el llac on podem gaudir observant la panoràmica de les seves aigües solcades per nombrosos velers i uns pacífics cignes i ànecs amb la magnífica protecció dels Alps al seu darrere. Caminem uns minuts i ens anem apropant a una de les joies de la ciutat, el seu preciós pont de fusta, anomenat Pont de la Capella. Té més de 200 m de llargada i és originari del segle XIV, tot i que a l’agost de 1993 es va cremar en gran part sent reconstruït ràpidament. Els seus frontons interiors estan decorats amb pintures sobre fusta del segle XVII, avui reproduccions de les que es van perdre a l’incendi, explicant la història de la ciutat. Tornem a creuar diversos ponts i en aquest anar i tornar d’una banda a l’altra, descobrim un segon pont de fusta, el Pont dels Molins, de l’any 1408, menys llarg que l’anterior però que també té els seus frontons decorats amb pintures del segle XVII de Kaspar Meglinger i amb una senzilla capella del segle XVI al mig del pont. Ens endinsem al casc antic on podem observar les façanes dibuixades i acolorides. És un centre plenament comercial i on comencem a tenir alguns problemes amb els diners. Tot i que arreu ens accepten el pagament amb euros, el canvi ens el donen amb francs i no volem carrega’ns excessivament de monedes que després no puguem utilitzar. Sortim de la ciutat i a la primera àrea de l’autopista ens aturem per fer un dinar ràpid i continuar cap Berna.
En arribar a la ciutat, el primer que fem és acomoda’ns al càmping Eichholz, amb modernes i amples instal·lacions i sobretot amb una perfecta visió de les aigües del riu Aare. Com que continuem gaudint d’un dia de ple estiu, com diu el recepcionista del càmping, “un dia espanyol dels que aquí només en podem gaudir 3 o 4 dies a l’any”, l’esplanada verda que hi ha tot just a tocar del càmping està plena de gent prenent el sol i banyant-se al riu. Això ens crida molt l’atenció perquè veiem com la gent baixa arrossegada per la forta corrent del riu. Tot i que sembla perillós, també és molt divertit. Caminem durant uns 20 minuts per la vora del riu fins arribar al centre on hem de fer un últim esforç per salvar el desnivell que hi ha entre el riu i la ciutat. Tombem pels seus carrers empedrats amb cases emporxades per protegir els vianants de la pluja i la neu. És una ciutat plena de fonts que ens permeten anar refrescant-nos perquè la calor encara no afluixa. Ens apropem al fossar on viu l’os representatiu de Berna, present al seu escut. Però tornem a estar de mala sort, estan fent obres per millorar l’habitacle de l’animal i el protagonista no hi és. Quan toquen les 8 de la tarda, ens situem davant la Torre del rellotge (Zytgloggeturm), una de les icones més representatives de la ciutat, per fruir de l’espectacle del mecanisme animat. Acabem el nostre recorregut, com sempre, prenent una refrescant cerveseta.
DIMECRES, 22 de juliol
Ens llevem d’hora i sortim a les 8h. Avui, per algú de nosaltres, és un dia molt important. Visitarem el Swiss Vapour Parc Le Bouveret, dedicat al ferrocarril. Està situat a la vora del llac Leman i per arribar-hi circulem per una carretera que voreja una petita part del llac, petita si la comparem amb la immensitat d’aquestes aigües que més aviat recorden un mar. Les vistes al llarg de camí són impressionants. Fem cap al parc, encara falten uns minuts per les 10h, horari d’obertura del parc i aprofitem per fer una passejadeta per un port proper on podem veure un catamarà d’enormes dimensions. Es veu que aquí tot és gran excepte el parc que anem a visitar. Un immens núvol negre cobreix el cel, comença a ploure i sembla ens vol esguerrar la visita però la sort amb la meteorologia ens continua donant la ma i no va més enllà de quatre gotes. Arribada l’hora, ens dirigim a les guixetes i fem la nostra entrada en aquest paradís del ferrocarril en miniatura (escala 7 i ¼ polzades). Comencem fent una visita a peu pel recorregut, mentre les calderes de les petites màquines a vapor s’escalfen. Tot està reproduït a escala, petits castells, esglésies, cases, ponts, estacions d’esquí, túnels, llacs... El parc es va omplint de visitants, petits i grans, i el trenets comencen a circular portant-los per aquesta meravella ferroviària. Ens decidim a fer el mateix i a l’estació pugem a un dels trenets que hi circulen, en aquest cas estirat per una màquina de vapor. Després de reomplir la petita caldera amb carbó, iniciem el recorregut, afortunadament acompanyats pel sol, i disfrutem tant com la xicalla.
Després ens dirigim cap a Evian, situada també a la vora del Leman i coneguda per les seves excel·lents aigües minerals. Aparquem just davant del Casino i ens endinsem pels seus carrers comercials. Fem quatre compres de queviures i decidim continuar camí fins a Annecy. Quan ens anem acostant els rètols de l’autopista ens avisen que està prevista l’arribada del Tour a Annecy l’endemà. Efectivament, en arribar a les proximitats de la vila podem observar els preparatius: pàrkings reservats per l’organització del Tour, tanques i, sobretot, la totalitat de les autocaravanes del país i part de l’estranger... segur!!! Són nombroses les àrees habilitades i els càmpings de la zona també anuncien que estan complets. Per tant, queda clar que els nostres plans de pernoctar a la ciutat s’hauran de canviar. Malgrat tot, tenim sort i podem trobar un aparcament bastant proper al centre. Quan estem a punt de marxar, observem esverats com una conductora suïcida intenta destruir el nostre vehicle. Rodegem la nostra caravana per protegir-la de la topada, quan de sobte surt del cotxe l’agressora... és una velleta que està clar no controla l’art de l’aparcamernt. Per sort, la podem convèncer perquè aparqui uns metres més enrere... Uff, ens hem salvat!!
Annecy està també situada a la vora d’un llac i té grans esplanades de gespa ocupades per gent prenent el sol, jugant o simplement gaudint del dia, per cert una mica calorós. El llac desaigua en canals que fan cap al centre de la ciutat i li donen un toc romàntic. Hi ha força ambient pels carrers i les terrasses. El conjunt dels edificis i els canals guarnits amb flors tornen a deixar-nos impressionats i les nostres màquines de fotografiar segueixen traient fum. També trobem grups de músics que hi donen encara més encant als carrers. Vam estar escoltant un d’aquests grups format per uns deu joves que tocaven instruments de vent i percussió, passant-s’ho d’allò més bé i contagiant el seu entusiasme a les persones que els envoltàvem. Després de menjar un gelat, vam retornar a la caravana per buscar lloc on dormir. Decidim que ens hem d’allunyar d’Annecy el suficient per evitar el col·lapse que el Tour ha provocat a la ciutat i ens arribem fins Aix des Bains, una altre poble situat a la riba del Lac du Bourget. Veritablement, aquest viatge està resultant una ruta pels llacs d’aquestes contrades. Trobem un càmping però també està ple. Allà mateix ens informen que a prop disposen d’una altra instal·lació més petita que té places vacants. Ens alegrem moltíssim i ens instal·lem però una visita als serveis del càmping ens treu de la nostra alegria. Sens dubte, és el pitjor dels càmpings per on hem passat. Vell, brut i deixat són alguns dels adjectius que millor el defineixen. Per oblidar les penes, res millor que un birra. En acostem al llac, molt proper, que recorre una arbreda i ofeguem les nostres penes a una de les terrasses que esquitxen el passeig. És l’últim dia de les nostres vacances i estem una mica ensopits, però aviat ens recuperem pensant en la propera aventura... Itàlia?
DIJOUS, 23 de juliol
El despertador sona a les 7h. Tenim un dia molt llarg per endavant. Gairebé no ens atrevim a visitar els serveis del càmping però no queda més remei que fer una ràpida incursió a la zona. Més bruts que altres dies, anem a pagar la meravellosa estància, temptats de demanar el full de reclamacions o si més no, el de suggeriments.
Carretera, carretera, autopista i autopista, defineixen les característiques principals del dia. Després de dinar, però, cansats de tant asfalt, fem una breu visita a Nîmes. Ciutat amb restes romanes que han arribat bastant ben conservades fins als nostres dies. L’amfiteatre, que té per nom Les Arenes, i que es fa servir habitualment com a plaça de toros, resta aquests dies tancat per un cicle de concerts. De lluny sentim les proves de so. Esperem que després d’aguantar 2000 anys, ara per uns quants (molts) decibels el monument no s’ensorri. Vèiem també la Maison Carrée que com pertoca, està sent restaurada, tot i que podem gaudir d’una part ja acabada. Els carrers ens porten fins la catedral, del segle XI-XII. Al ser romànica resulta estranya, amb una torre baixa i reforçada, no tan estilitzada com les vistes fins ara. Trobem la ciutat una mica bruta però molt animada. Els carrers comencen a omplir-se de paradetes de venda ambulant i les terrasses dels restaurants i cafeteries estan plenes.
Continuem la nostra marxa cap a casa. Després d’algunes aturades tècniques, per descansar i estirar les cames, sopem en una àrea de l’autopista, ja a terres catalanes. Finalment, després de 820 km, arribem a casa a les 0:47h. Durant aquests dies hem recorregut un total de 2950 Km, que ens han donat l’oportunitat de poder conèixer i gaudir de l’encant de tres representatives regions del centre d’Europa: la francesa Alsàcia, la Selva Negra alemanya i Suïssa.
Després de carregar la caravana, suant una mica, tot s’ha de dir, hem sortit de La Selva a les 14:45h amb un sol enlluernador que les previsions diuen no ens acompanyarà gaire més...
Després de passar la frontera encara ens acompanya la ventada una bona estona, però de mica en mica es va afeblint i afortunadament es fa més còmoda la conducció. Finalment decidim passar la nit a l’àrea de Pont de L’Isère, a uns 95 km de Lyon.
DISSABTE, 18 de juliol
L’endemà ens llevem d’hora i a les 7 ja som en marxa. Hem de recuperar els kilòmetres que ahir no vam poder fer pel retard sofert amb l’embús a Barcelona i la ventada de més tard.
Just després de passar Lyon ens parem a esmorzar. Els temps ha canviat i fa una fresqueta que ens obliga a recuperar els pantalons llargs i els jerseis que a casa no ens posaríem en aquestes dates ni de conya.
Vam continuar la nostra ruta durant tot el matí fins que finalment vam arribar a destí: Eguisheim i Colmar. Decidim que pernoctarem al càmping des Trois Chateaux, d’Eguisheim. Després de dinar ens dirigim a visitar Colmar, també anomenada la Petite Venise, pels canals que la travessen. El seu casc antic ens fa recordar l’aspecte d’un gran decorat, amb antigues cases de façanes amb entramats de fusta i de vius colors. Els seus carrers estan guarnits amb boniques flors. Hi ha bastant ambient però no resulta tan sufocant com pot passar en d’altres indrets turístics en aquestes dates.La zona que rodeja aquests pobles és una gran extensió de vinyes, que recorda un immens mar verd, on es produeix el famós vi alsacià del qual fem un tast al final del recorregut per Colmar. Com encara es d’hora per nosaltres, són quarts de 7, decidim que tindrem temps de visitar Eguisheim. Els comerços ja han tancat les seves portes i això es nota als seus carrers que sorprenentment ja gairebé són buits, sobretot si tenim en compte que la tarda encara és clara i a més ha sortit el sol que tot el dia ens havia donat l’esquena. Marxem doncs a visitar Eguisheim, poble medieval amb un important patrimoni històric, de carrers concèntrics i cases típiques de la zona i guanyador del Grand Prix National du Fleurissement al 1985.
Les nostres expectatives queden aclaparadorament superades amb l’onada de colors que envaeix els carrers de la vila. A més tenim la sort que podem gaudir de la visita quan la majoria dels turistes han marxat.
Donem per acabat el dia i retornem al càmping, per cert molt tranquil, cosa que ens ajuda a descansar. Ens ho mereixíem.
DIUMENGE, 19 de juliol
Sortim del càmping a les 10h i ens dirigim a visitar Kaysersberg, vila datada al 1227, situada a l’entrada de la vall de Weiss i que està majoritàriament dedicada a l’exportació de vi. També fou la ciutat natal del Dr. Albert Schweitzer, metge, teòleg, músic i Premi Noble de la Pau al 1952. Després de deixar la caravana a l’àrea que hi ha situada a l’entrada del poble (2 € el dia i 4€ la nit), fem un tomb pels seus estrets carrers, típicament alsacians, amb cases de façanes de diferents colors i flors en totes les portes, finestres i racons.
Com són prop de les 2 del migdia, decidim dinar al càmping de Strasbourg, anomenat La Montagne Verte, on pensem passar la nit. Aquest càmping, tot i resultar molt còmode per visitar Strasbourg, no ens ha satisfet gaire pel que fa a les seves instal·lacions, necessitades tant de renovació com d’una neteja més exhaustiva.
Després de dinar vam agafar el transport públic, primer un autobús i després el tramvia fins a l’estació Homme de Fer, per arribar al centre històric de la ciutat. El centre està format per un conjunt de carrers per vianants plens de comerços, avui tancats perquè és diumenge, i restaurants. Poc després de començar la nostra passejada, arribem a la plaça de la Catedral, que ja de lluny ens ha sorprès per la seva torre punxeguda, la més alta d’Europa (142 m) amb escales de cargol que hi pugen obertes, com les modernes escales d’incendis, i finament decorades. De fet, tota la façana està ricament guarnida, amb gran nombre d’imatges bíbliques. El seu interior però, de gran amplitud, no resulta tan majestuós com l’exterior.
Arribem fins a un dels canals del riu L’Ill que rodeja el casc antic i ens animem a fer una excursió en vaixell. Un sistema d’àudio ens va explicant el recorregut, molt extens i que ens porta fins als moderns edificis seu de les institucions europees. També tenim l’oportunitat de veure el funcionament de les escluses que permeten salvar els desnivells de l’aigua. L’excursió és molt recomanable, tant pel seu raonable preu (8 €), com per la perspectiva que ens ofereix de la ciutat. Vam acabar de visitar la zona, concretament La Petite France, i al final ens vam regalar amb una cervesa típica de la zona. Alguns van poder tastar una especialitat amb gust de cirera que els va sorprendre gratament.
Acabat el dia, vam tornar al càmping per sopar i descansar merescudament.
DILLUNS, 20 de juliol
La pluja ens desperta avui, però sembla que per quan sortim del càmping, el dia ens dóna una treva i el sol ens acompanya al moment de passar la frontera i entrar a Alemanya.
El dia promet ser un dels més intensos de la ruta. Fem la primera escala a Gengenbach, poble conegut entre d’altres coses, per les vaques pintades que es reparteixen per tota la vila, que posen una nota colorista i simpàtica al recorregut. És una petita ciutat medieval amb les típiques parets entramades a les seves cases. L’entrada al nucli antic es fa a través d’una porta amb una torre molt peculiar, anomenada Oberturm. Al centre de la ciutat hi ha la plaça del mercat, on es troba la Font del Cavaller de Pedra. Per descomptat, tot està envaït per precioses flors.
De camí al següent destí, el paisatge que ens rodeja ens obliga a deixar de banda les nostres entretingudes novel·les (de la saga Millennium) i gaudir dels impressionants boscos, tant espessos que entenem el seu nom: Selva Negra (Schwarzwald). Ens criden també l’atenció les boniques cases amb enormes teulades a quatre aigües que les protegeixen totalment.
No ens costa gaire arribar a Triberg, petita ciutat situada en el pendent d’una vall tancada i que principalment és important per la fabricació artesanal i venda de rellotges de cucut. Visitem algunes botigues que esdevenen veritables exposicions d’aquests rellotges, alguns amb preus exorbitants (més de 2000€), però també altres més modestos i fins i tot imans per la nevera. Abans d’arribar a Triberg, trobem el rellotge de cucut més gran del món, que ocupa tota una casa. Tenim la sort d’arribar pocs minuts abans de les 12h. Davant del rellotge s’han concentrat altres turistes com nosaltres esperant la sortida del cucut. Quan finalment surt, quedem una mica decebuts perquè el cucut és gran però ben sonso.
Continuem gaudint del paisatge i arribem al llac Titisee, que visitem després de dinar a l’àrea situada a la vora de l’estació de tren (2€). Una bonica llegenda diu que el llac deu el seu nom al general romà Titus, qui enamorat de la seva bellesa el va batejar. El llac està situat a 858 m d’alçada i prové d’una antiga glacera i s’han pescat lluços de riu de més de 1,2 m. Fa cent anys només existien un parell de granges al voltant del llac, però actualment està farcit d’hotels,un balneari, botigues de souvenirs i càmpings. A la platja del llac es poden llogar petites embarcacions o bé recórrer el seu voltant per camins ben senyalitzats.
Marxem cap a Freibourg i deixem l’autocaravana a l’àrea de la ciutat (7€ + consum d’electre) després d’algunes dificultats per trobar-la i no per no estigués ben indicada, tot s’ha de reconèixer. Aquesta àrea està ben situada, a prop del centre de la ciutat, a uns 15 minuts caminant, menys si decidim agafar el tramvia que passa a la vora.
Tot el centre de la ciutat està alliberat de trànsit i només hi circulen les bicicletes, incomptables, i el tramvia. Això fa que sigui molt tranquil passejar pels seus carrers. Com edificis d’interès cal anomenar la Catedral, d’estil romànic tardà i gòtic francès. En aquests moments està sent restaurada, per la qual cosa les bastides ens impedeixen gaudir de la seva torre. La plaça de la Catedral és molt gran i a diari animada pel mercat. Crida l’atenció un edifici dedicat a magatzem construït al segle XVI pintat de color vermell i bellament decorat, que sembla més un palau que un magatzem. A l’altra banda de la plaça, trobem un graner del segle XV, més modest i amb un frontó esglaonat. També mereix esment la Porta Suaba, del segle XIII, la Porta de Sant Martin, medieval i la Casa de la Balena, considerada una de les més boniques de la ciutat.
Una particularitat del centre històric de Freibourg són el riuets de carrer (Bächle). Són canals poc fondos per on baixa aigua molt neta què permet jugar als petits o refrescar els peus als grans.
Cansats de donar tombs, seiem a prendre una cerveseta a la plaça de l’ajuntament, un lloc amb molt d’encant. Tornem caminant a l’àrea, a sopar i a dormir. Estem esgotats.
DIMARTS, 21 de juliol
Buidem i omplim dipòsits i aprofitem per fer dissabte al piset. Amb la caravana ben neta, sortim de Freibourg a les 8:42h i Marta (la nostra GPS) ens porta per una carretera amb molts i molts tombs. En sec, sentim un sospitós soroll i observem una dramàtica escena. El nostres ous han sortit de la nevera i s’han precipitat al buit. Els danys personals són importants: 7 víctimes mortals i ferit greu, pel qual no es pot fer res i que acaba igualment a les escombraries. La neteja ha durat poc. Hem d’aturar-nos un moment per arreglar el caos.
Finalment, arribem a les cataractes del Rhin. Aparquem la caravana i emprenem la baixada cap al mirador, però no estem de sort. Estan fent un nou complex, amb restaurant i tendes i tot els serveis típics d’aquest tipus d’atraccions turístiques, i no tenim accés al mirador original. Han habilitat una bastida metàl·lica des de on es pot observar l’espectacle de les aigües en la seva caiguda i com els més agosarats s’acosten en vaixell fins al petit rocall que estratègicament col·locat en mig de la caiguda d’aigua ofereix sens dubte una visió privilegiada de l’espectacle.
Emprenem la ruta i fem cap a Lucerna. Fa un dia sorprenentment esplèndid i calorós per aquestes contrades. Tenim la sort de trobar aparcament a un dels carrers cèntrics i podem iniciar la nostra visita allà mateix. Ben a prop tenim el llac on podem gaudir observant la panoràmica de les seves aigües solcades per nombrosos velers i uns pacífics cignes i ànecs amb la magnífica protecció dels Alps al seu darrere. Caminem uns minuts i ens anem apropant a una de les joies de la ciutat, el seu preciós pont de fusta, anomenat Pont de la Capella. Té més de 200 m de llargada i és originari del segle XIV, tot i que a l’agost de 1993 es va cremar en gran part sent reconstruït ràpidament. Els seus frontons interiors estan decorats amb pintures sobre fusta del segle XVII, avui reproduccions de les que es van perdre a l’incendi, explicant la història de la ciutat. Tornem a creuar diversos ponts i en aquest anar i tornar d’una banda a l’altra, descobrim un segon pont de fusta, el Pont dels Molins, de l’any 1408, menys llarg que l’anterior però que també té els seus frontons decorats amb pintures del segle XVII de Kaspar Meglinger i amb una senzilla capella del segle XVI al mig del pont. Ens endinsem al casc antic on podem observar les façanes dibuixades i acolorides. És un centre plenament comercial i on comencem a tenir alguns problemes amb els diners. Tot i que arreu ens accepten el pagament amb euros, el canvi ens el donen amb francs i no volem carrega’ns excessivament de monedes que després no puguem utilitzar. Sortim de la ciutat i a la primera àrea de l’autopista ens aturem per fer un dinar ràpid i continuar cap Berna.
En arribar a la ciutat, el primer que fem és acomoda’ns al càmping Eichholz, amb modernes i amples instal·lacions i sobretot amb una perfecta visió de les aigües del riu Aare. Com que continuem gaudint d’un dia de ple estiu, com diu el recepcionista del càmping, “un dia espanyol dels que aquí només en podem gaudir 3 o 4 dies a l’any”, l’esplanada verda que hi ha tot just a tocar del càmping està plena de gent prenent el sol i banyant-se al riu. Això ens crida molt l’atenció perquè veiem com la gent baixa arrossegada per la forta corrent del riu. Tot i que sembla perillós, també és molt divertit. Caminem durant uns 20 minuts per la vora del riu fins arribar al centre on hem de fer un últim esforç per salvar el desnivell que hi ha entre el riu i la ciutat. Tombem pels seus carrers empedrats amb cases emporxades per protegir els vianants de la pluja i la neu. És una ciutat plena de fonts que ens permeten anar refrescant-nos perquè la calor encara no afluixa. Ens apropem al fossar on viu l’os representatiu de Berna, present al seu escut. Però tornem a estar de mala sort, estan fent obres per millorar l’habitacle de l’animal i el protagonista no hi és. Quan toquen les 8 de la tarda, ens situem davant la Torre del rellotge (Zytgloggeturm), una de les icones més representatives de la ciutat, per fruir de l’espectacle del mecanisme animat. Acabem el nostre recorregut, com sempre, prenent una refrescant cerveseta.
DIMECRES, 22 de juliol
Ens llevem d’hora i sortim a les 8h. Avui, per algú de nosaltres, és un dia molt important. Visitarem el Swiss Vapour Parc Le Bouveret, dedicat al ferrocarril. Està situat a la vora del llac Leman i per arribar-hi circulem per una carretera que voreja una petita part del llac, petita si la comparem amb la immensitat d’aquestes aigües que més aviat recorden un mar. Les vistes al llarg de camí són impressionants. Fem cap al parc, encara falten uns minuts per les 10h, horari d’obertura del parc i aprofitem per fer una passejadeta per un port proper on podem veure un catamarà d’enormes dimensions. Es veu que aquí tot és gran excepte el parc que anem a visitar. Un immens núvol negre cobreix el cel, comença a ploure i sembla ens vol esguerrar la visita però la sort amb la meteorologia ens continua donant la ma i no va més enllà de quatre gotes. Arribada l’hora, ens dirigim a les guixetes i fem la nostra entrada en aquest paradís del ferrocarril en miniatura (escala 7 i ¼ polzades). Comencem fent una visita a peu pel recorregut, mentre les calderes de les petites màquines a vapor s’escalfen. Tot està reproduït a escala, petits castells, esglésies, cases, ponts, estacions d’esquí, túnels, llacs... El parc es va omplint de visitants, petits i grans, i el trenets comencen a circular portant-los per aquesta meravella ferroviària. Ens decidim a fer el mateix i a l’estació pugem a un dels trenets que hi circulen, en aquest cas estirat per una màquina de vapor. Després de reomplir la petita caldera amb carbó, iniciem el recorregut, afortunadament acompanyats pel sol, i disfrutem tant com la xicalla.
Després ens dirigim cap a Evian, situada també a la vora del Leman i coneguda per les seves excel·lents aigües minerals. Aparquem just davant del Casino i ens endinsem pels seus carrers comercials. Fem quatre compres de queviures i decidim continuar camí fins a Annecy. Quan ens anem acostant els rètols de l’autopista ens avisen que està prevista l’arribada del Tour a Annecy l’endemà. Efectivament, en arribar a les proximitats de la vila podem observar els preparatius: pàrkings reservats per l’organització del Tour, tanques i, sobretot, la totalitat de les autocaravanes del país i part de l’estranger... segur!!! Són nombroses les àrees habilitades i els càmpings de la zona també anuncien que estan complets. Per tant, queda clar que els nostres plans de pernoctar a la ciutat s’hauran de canviar. Malgrat tot, tenim sort i podem trobar un aparcament bastant proper al centre. Quan estem a punt de marxar, observem esverats com una conductora suïcida intenta destruir el nostre vehicle. Rodegem la nostra caravana per protegir-la de la topada, quan de sobte surt del cotxe l’agressora... és una velleta que està clar no controla l’art de l’aparcamernt. Per sort, la podem convèncer perquè aparqui uns metres més enrere... Uff, ens hem salvat!!
Annecy està també situada a la vora d’un llac i té grans esplanades de gespa ocupades per gent prenent el sol, jugant o simplement gaudint del dia, per cert una mica calorós. El llac desaigua en canals que fan cap al centre de la ciutat i li donen un toc romàntic. Hi ha força ambient pels carrers i les terrasses. El conjunt dels edificis i els canals guarnits amb flors tornen a deixar-nos impressionats i les nostres màquines de fotografiar segueixen traient fum. També trobem grups de músics que hi donen encara més encant als carrers. Vam estar escoltant un d’aquests grups format per uns deu joves que tocaven instruments de vent i percussió, passant-s’ho d’allò més bé i contagiant el seu entusiasme a les persones que els envoltàvem. Després de menjar un gelat, vam retornar a la caravana per buscar lloc on dormir. Decidim que ens hem d’allunyar d’Annecy el suficient per evitar el col·lapse que el Tour ha provocat a la ciutat i ens arribem fins Aix des Bains, una altre poble situat a la riba del Lac du Bourget. Veritablement, aquest viatge està resultant una ruta pels llacs d’aquestes contrades. Trobem un càmping però també està ple. Allà mateix ens informen que a prop disposen d’una altra instal·lació més petita que té places vacants. Ens alegrem moltíssim i ens instal·lem però una visita als serveis del càmping ens treu de la nostra alegria. Sens dubte, és el pitjor dels càmpings per on hem passat. Vell, brut i deixat són alguns dels adjectius que millor el defineixen. Per oblidar les penes, res millor que un birra. En acostem al llac, molt proper, que recorre una arbreda i ofeguem les nostres penes a una de les terrasses que esquitxen el passeig. És l’últim dia de les nostres vacances i estem una mica ensopits, però aviat ens recuperem pensant en la propera aventura... Itàlia?
DIJOUS, 23 de juliol
El despertador sona a les 7h. Tenim un dia molt llarg per endavant. Gairebé no ens atrevim a visitar els serveis del càmping però no queda més remei que fer una ràpida incursió a la zona. Més bruts que altres dies, anem a pagar la meravellosa estància, temptats de demanar el full de reclamacions o si més no, el de suggeriments.
Carretera, carretera, autopista i autopista, defineixen les característiques principals del dia. Després de dinar, però, cansats de tant asfalt, fem una breu visita a Nîmes. Ciutat amb restes romanes que han arribat bastant ben conservades fins als nostres dies. L’amfiteatre, que té per nom Les Arenes, i que es fa servir habitualment com a plaça de toros, resta aquests dies tancat per un cicle de concerts. De lluny sentim les proves de so. Esperem que després d’aguantar 2000 anys, ara per uns quants (molts) decibels el monument no s’ensorri. Vèiem també la Maison Carrée que com pertoca, està sent restaurada, tot i que podem gaudir d’una part ja acabada. Els carrers ens porten fins la catedral, del segle XI-XII. Al ser romànica resulta estranya, amb una torre baixa i reforçada, no tan estilitzada com les vistes fins ara. Trobem la ciutat una mica bruta però molt animada. Els carrers comencen a omplir-se de paradetes de venda ambulant i les terrasses dels restaurants i cafeteries estan plenes.
Continuem la nostra marxa cap a casa. Després d’algunes aturades tècniques, per descansar i estirar les cames, sopem en una àrea de l’autopista, ja a terres catalanes. Finalment, després de 820 km, arribem a casa a les 0:47h. Durant aquests dies hem recorregut un total de 2950 Km, que ens han donat l’oportunitat de poder conèixer i gaudir de l’encant de tres representatives regions del centre d’Europa: la francesa Alsàcia, la Selva Negra alemanya i Suïssa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada